Notícies

Tres dones apliquen la màxima ‘la vida segueix’ en el seu dia a dia

10/11/2015

Per fortuna, encara existeixen racons en els quals alliberar les emocions contingudes. En el seu compromís amb la societat, Serveis Funeraris de Barcelona-Grup Mémora disposa de diversos locals anomenats Espais de Suport: són espais per acostar-se a les persones i donar suport sobre el procés final de la vida a les famílies i als professionals. Per exemple, en aquests espais es pot trobar acompanyament al dol a través de grups; una biblioteca especialitzada amb servei de préstec; tallers i xerrades setmanals que parlen sobre com tramitar una defunció, cuidar el cuidador o el dol en la infància. En definitiva, es tracta d’un lloc en el qual es fa pedagogia sobre la mort, i en què les persones tenen l’oportunitat d’aclarir dubtes sobre l’àmbit funerari. A Catalunya existeixen tres Espais de Suport: un de situat a Nou Barris-Horta (Passeig de Valldaura, 206), un altre a L’Hospitalet de Llobregat (Plaça de l’Ajuntament, 32), i un que s’acaba d’inaugurar a Girona (carrer de Josep Trueta-Avinguda de França).

NORMALITZACIÓ. Anem fins a l’Espai de Suport de Nou Barris-Horta per parlar amb Lola Cabrera, psicòloga responsable d’un dels grups de dol, que ens explica més sobre en què consisteixen aquests llocs: “L’Espai de Suport és un lloc obert a la ciutadania: hi pot venir qualsevol persona que hagi patit la pèrdua d’un ésser estimat i vulgui compartir i aprendre de l’experiència d’altres persones”. La funció de Lola Cabrera als Espais de Suport consisteix a conduir els grups d’acompanyament per a aquelles persones que intenten superar el dol: “En els grups hi participen persones que han patit la pèrdua d’un ésser estimat. L’objectiu és que les persones que hi van comptin amb un espai en el qual poder expressar les seves emocions i sentiments i compartir-les amb els altres. Al mateix temps podran aprendre de les experiències de la resta de persones que formen part del grup. El gran objectiu és normalitzar el que senten”.

Aprofitem la visita per parlar amb Carmen i María, dues usuàries que participen en un dels grups d’acompanyaments dirigit a viudes: “Quan perds el teu marit amb 72 anys, la teva vida es parteixj per la meitat. Res és el mateix. Teníem molts projectes i tots s’han esfumat. Necessitem suport. I entre la Lola i les companyes ens donem molts ànims. Em sento bé quan vinc”, declara Carmen.

En la mateixa línia se situa María, que valora positivament l’efecte de les reunions: “Aquí he trobat molta ajuda perquè hi ha persones que es bolquen en tu. He pogut parlar, desfogar-me. Explicar el que em passava, així com tot el que he patit; explicar com m’he trobat en cada moment. En definitiva, he pogut parlar de tot el que he necessitat”. En una societat com l’occidental en què existeix una forta pressió a superar els problemes, anar al grup per superar un dol suposa un acte de valentia que a vegades costa afrontar: “Al principi als usuaris els costa obrir-se i compartir. A poc a poc ho van aconseguint; ells tenen recursos interns, i a vegades cal que els ajudin a descobrir-los. És molt satisfactori comprovar com van desenvolupant totes les seves habilitats socials. Un altre dels objectius del grup consisteix a aconseguir que ampliïn la seva xarxa social”, apunta Lola Cabrera. Per la seva banda, Carmen confessa com va ser de dur al principi anar al grup: “Quan vaig començar a venir m’ho passava malament. Començar-ho a recordar tot em dificultava superarho. No obstant, ara puc compartir la meva experiència amb altres persones que han viscut el mateix que jo”. María assenteix i afegeix: “Compartir ajuda a alleujar el dolor”. I Carmen, somrient, li pregunta retòricament: “¿I oi que és bonic venir aquí i que tothom et faci un petó a l’entrar? És sensacional”.

Lola Cabrera confessa que la superació de la pèrdua per part dels seus usuaris és una de les seves obsessions, encara que reconeix que tots han de seguir el seu propi ritme: “Moltes vegades l’entorn empeny la persona perquè es recuperi ràpidament, no obstant aquí es poden prendre el temps que necessitin”. Carmen i María ens expliquen les seves motivacions per seguir lluitant: “Quan estic baixa de moral i els meus néts em donen ànims, em donen una injecció de vida. ¿Com voleu que no lluiti per ells? He de seguir”, explica Carmen. María confessa que el seu marit estaria orgullós d’ella: “Hi havia moltes coses que sempre feia el meu marit. Ara m’he espavilat i he aconseguit ferles jo també. Ell estaria molt content que estigui tirant endavant”. Les tres dones acaben la xerrada amb una contundent proclama: “La vida segueix”. Que així sigui.

La xerrada audiovisual completa pot veure's en el canal de Youtube de Red Duelia