Àrea Professional

Portada

  • Document de voluntats anticipades o testament vital

    Històricament l’origen del Testament Vital –Living Will– s’atribueix a l’advocat de Chicago Louis Kutner. Des de l’any 1967 Kutner defensa la implantació del testament vital i publica a la revista Indian Law Journal un model de document per expressar les voluntats relatives a tractaments mèdics en casos de malaltia terminal. La transcendència social que suscita la consideració dels drets dels pacients en l’àmbit sanitari ha comportat al nostre país una intensa promulgació legislativa des de l’any 2000, que es pot considerar que culmina amb el desenvolupament del document conegut com el Testament Vital o Document de Voluntats Anticipades (DVA), anomenat també a nivell estatal Document d’Instruccions Prèvies (DIP). Tant les comunitats autònomes com el Parlament espanyol han legislat sobre la matèria i els legisladors no s’han posat d’acord a com anomenar el document que popularment es coneix com a Testament Vital.

    LEGISLACIÓ. En el nostre entorn, la promulgació de la llei bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica l’any 2002, acaba de completar la legislació en aquesta matèria. L’article 11 de la llei recull el concepte d’Instruccions prèvies, i el defineix com la manifestació anticipada de la voluntat d’una persona major d’edat, capaç i lliure, amb l’objectiu que aquesta es compleixi en el moment que arribi a situacions en què no sigui capaç d’expressar-se personalment sobre les cures i el tractament de la seva salut o, una vegada arribada la mort, sobre el destí del seu cos o dels seus òrgans. L’atorgant del document pot designar, a més, un representant perquè, arribat el cas, serveixi com a interlocutor seu amb l’equip sanitari per procurar el compliment de les instruccions prèvies.
    El concepte del Document de Voluntats Anticipades o Document d’Instruccions Prèvies, està basat en el respecte i la promoció de l’autonomia del pacient, que es prolonga quan aquest no pot decidir per ell mateix. És a dir, el DVA o DIP és un document en què el firmant especifica les pautes a seguir i les decisions a prendre en cas de pèrdua de la competència per a la presa de decisions. Aquest document és un valuós pas per assegurar el respecte a l’autonomia i dignitat de les persones. Així que s’hay d’entendre com una mostra d’interès i responsabilitat dels ciutadans en les decisions relatives a la salut. Tot això implica el reconeixement dels desitjos i valors del pacient per influir en les decisions futures que l’afectin, assegurant el respecte per aquests valors quan la situació clínica no li permeti manifestar-los. El Codi de Deontologia del Consell dels Col·legis de Metges de Catalunya estableix en el seu article 69 que el metge haurà de respectar i atendre les recomanacions del pacient en el Document de Voluntats Anticipades (DVA) quan existeixi. El codi d’ètica i deontologia mèdica de l’Organització Mèdica Col·legial estableix en el seu article 36.4 que el metge està obligat a atendre les peticions del pacient reflectides en aquest document, tret que vagin contra la bona pràctica mèdica.

    Legalment, no es poden incloure al DVA o DIP voluntats que siguin contràries a l’ordenament jurídic, tampoc aquelles que no s’ajustin a la bona pràctica clínica (lex artis) ni les que no es corresponguin exactament amb el supòsit de fet que s’hagués previst a l’atorgar-les. Finalment, en qualsevol moment es pot revocar o modificar el DVA o DIP. És important destacar que els Departaments de Salut de les CCAA disposen d’un Registre centralitzat en connexió amb el registre estatal del Ministeri de Sanitat. Si entenem el Document de Voluntats Anticipades com les instruccions que dóna el ciutadà/pacient al seu equip assistencial, on fa constar quin tipus d’atenció mèdica desitja rebre al final de la vida i on pot designar la persona que el representarà en cas que no pugui expressar les decisions que l’afectin; els aspectes que ha de reflectir el document són: els valors personals per ajudar a orientar els metges en el moment de prendre decisions clíniques; instruccions sobre les atencions i els tractaments que es vol o no es vol tenir; la seva decisió sobre la donació d’òrgans o del cos; el nomenament del seu representant que actuarà com a interlocutor de l’equip assistencial.

    Així, seria convenient que en l’elaboració del document hi col·laborés el metge de referència del pacient. En línia amb això, avui dia apareix un concepte anomenat Planificació de Decisions Anticipades que correspon al procés d’explorar i identificar els valors, les preferències i els objectius del pacient, per poder establir objectius i mesures adequades a aquests, fent prevenció d’escenaris o situacions evolutives previsibles. La previsió de decisions anticipades requereix un procés qualitatiu, evolutiu, gradual, voluntari i no forçat, confidencial, sempre subjecte a revisió, utilitzat amb competència, respecte i confiança i a vegades pot ser recomanable involucrar-hi la família. Respecte al procediment concret pel qual es formalitza el DVA, aquest es pot atorgar davant notari i en algunes comunitats es pot atorgar davant un funcionari de l’Administració o davant de tres testimonis majors d’edat i que conservin la seva plena capacitat. Com a mínim dos d’ells no han de tenir relació de parentiu fins al segon grau, ni estar vinculats per relació patrimonial amb l’atorgant. 

    Josep Arimany-Manso. President de la Societat Catalana de Medicina Legal