Àrea Professional

Portada

  • Acompanyament professional al final de la vida

    Totes les vides tenen un final. La nostra vulnerabilitat ens defineix com a humans, al capdavall, la mort forma part de la vida. Però en la nostra societat l'experiència d'aquest final de vida no sempre és bona, i això es deu en part això a l'excessiva eufòria que tenim respecte de les possibilitats de la ciència i la tècnica. Alguns arriben fins i tot a creure que, gràcies a aquesta tècnica i ciència, morir-se abans dels 90 anys és culpa d'algú, una negligència. A més a més, s’afegeix que aquest pacient eufòric per les possibilitats tecnocientífiques no sempre té paciència, no resisteix ni el dolor, ni el sofriment i reclama, des dels seus drets, el deure dels professionals que l'atenen de controlar-ho tot.

    Aquesta eufòria i exigència als professionals ve recolzada per una antropologia i sociologia que conceben l'individu com autosuficient i per a la qual la condició de dependència es veu i viu com a càrrega i, per tant, com vergonyosa. Aleshores, part de la mala experiència que avui tenim de les pèrdues és, en definitiva, que vivim en una societat que es vol indolora i que creu que pot amb tot. Exigim freqüentment una seguretat tal davant la contingència de la vida, que els imprevistos indesitjables ens deixen desconsolats i fins inconsolables.

    I tot i que no sempre curem, el tenir cura continua sent essencial. Al tenir cura del paradigma biomèdic s'ha de completar amb l'atenció als contextos, al social i el psicològic. La nostra societat, a més, amb la qual amb la incorporació de la dona al món laboral, les polítiques del tenir cura no han resolt les reivindicacions feministes del sosteniment de la vida. Davant d'aquesta dificultat de cuidar en la societat contemporània, els professionals es veuen doblement exigits: han de curar i tenir cura, ràpid, eficientment i sense carregar a la família amb cures que no sempre pot / vol assumir.

    Donada la inevitabilitat de la nostra vulnerabilitat i la manca de recursos morals per afrontar-la, és fonamental que els professionals estiguin preparats per acompanyar els pacients i familiars en l'acceptació dels límits i les pèrdues.
    En aquests moments tan delicats, els professionals poden i han d'ajudar molt. Per començar, no generant ni esperances infundades, ni silencis patològics quan el pacient o els familiars necessiten parlar. Quan tècnicament el millor que es pot fer és deixar de fer, apareixen els altres aspectes del cuidar: acompanyar saber posar fi a la biografia quan la biologia ja ho va posant pel seu compte. No sempre depèn d'un com progressa la malaltia, però com acabar la pròpia història sí depèn de nosaltres. Les polítiques del reconeixement ens parlen d'això. Una vida bona fins al final passa per poder narrar un relat de sentit.

    Els professionals, per tant, més enllà d'una formació tècnica, han de saber acompanyar les persones, psicològica i socialment, a través del procés d'emmalaltir, perdre capacitats i al final també la vida. Els professionals han de saber adequar-se a les necessitats de cada persona, saber-la acompanyar en aquest procés de reconstruir la seva vida perquè pugui, el que se'n va, anar-se'n bé, i els que es queden, continuar bé tot i la pèrdua. L'adequació de les cures consisteix a posar en el centre a la persona, amb els seus afins, sabent que tot el que es faci no és fútil, ni maleficient, ni paternalista.

    Això comporta la necessitat de formar-se en l'acompanyament psicosocial i espiritual. En aquestes matèries un no pot donar el que no té, i difícilment pot tenir si algú no l'hi ha donat o no li ha mostrat el camí per arribar-hi. Els professionals han de treballar-se ells mateixos aquestes qüestions, però han d'atendre les necessitats del pacient i la seva família, no projectar la seva pròpia espiritualitat. El silenci i el saber estar receptiu (de vegades són ells els que han de ser "pacients") a la crida i al moment oportú requereixen professionals formats. Tanmateix, han de prevenir la fatiga per compassió: han de trobar la manera de saber contenir el dolor dels altres al mateix temps que drenar el seu.

    En definitiva, ser professional de cuidar en els moments tan delicats del final de vida i del dol no és avui només una qüestió tècnica, implica també coneixements i actituds ètiques. Els professionals han de treballar, però també treballar-se. Així doncs, més enllà d'ètiques de correcció deontològica; de respecte als drets i de compliment de deures; més enllà de cures per la fragilitat i de retre comptes de les conseqüències en altres del que fem necessitem modular les maneres de ser, el que els antics anomenaven virtuts, és a dir, disposicions del caràcter. Aquestes s'adquireixen en l'entorn comunitari, amb professionals de referència que prediquen amb l'exemple. S'aprèn a cuidar cuidant i amb l’exemple d’altres. S'aprèn a cuidar fent i imitant, a força de voluntat però també en el si d'una comunitat que reconeix la bona feina, el bon servir, el saber estar.

    Tenim la sort de comptar amb professionals molt conscients de la necessitat de formar-se en aquestes necessitats d'atendre el final de la vida i acompanyar a les pèrdues. Procuren que els que marxen visquin bé fins al final, reconciliats amb ells mateixos i amb la família. I busquen que els que es queden estiguin reconciliats amb el comiat que van tenir i la vivència que es van narrar. Jaime Gil de Biezma ho sabia: moren en pau els que han estimat molt. Han estimat la vida i per això deixen bé el seu lloc a altres, i així successivament.

    Begoña Román Maestre. Facultat de Filosofia (UB). Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya.