Àrea Professional

Portada

  • Trobar les paraules i silencis oportuns

    Quan algú ha sigut professor a la universitat, en un institut o en una escola durant molts anys; o quan ha sigut metge, infermer, psicòleg, etcètera, arriba un moment en el qual se t’acosta una persona desconeguda que et diu que el vas ajudar i que no ho oblidarà mai. Un es queda molt sorprès perquè no recorda la persona ni el cas. Però, certament, pel que diu aquella persona espontània, les nostres paraules, al seu dia, van ser oportunes i precises. M’agradaria reflexionar sobre com es pot ajuda encertant les paraules adequades en el moment en què es necessita.

    Quan ens dirigim a una audiència solem dir moltes coses, però igual que en la paràbola de l’evangeli, moltes vegades cauran en terra de pedres sense fructificar. No sabem per què unes sí que funcionen i altres no. Cada ésser humà és únic i encertar en la necessitat precisa és difícil. Encara que sempre s’ha d’intentar.

    En la vida hi ha dos tipus de coneixement: l’explícit i el tàcit. L’explícit és transmissible, mentre que el tàcit és allò que adquirim sense adonarnos-en. Així bé, tenim tres metodologies per entendre el món. El mètode científic basat en la simplificació i la comparació que ens permet augmentar el coneixement. Tenim el mètode clínic amb el qual podem aplicar el que hem après en una persona en concret. Però aquests mètodes, arriba un moment, que no serveixen de res. Una pèrdua, per exemple, tan sols podem enfrontar-la amb el mètode poètic, el qual ens ajuda a combatre la complexitat. Quan som feliços, el temps passa volant. Quan esperem, el temps es fa etern i aquí arriba el patiment.

    CUIDAR. L’any 2000, el bioètic Daniel Callahan, va publicar al New England Journal of Medicine un treball que em va canviar la vida. Ens hi deia que és tan important curar com ajudar a morir bé. No sempre es pot curar i durant segles la medicina sempre s’ha centrat en això. Però envellim i morim. Durant els últims temps estic sord, puc parlar però cada vegada hi sento menys i sento que envelleixo. Ho accepto. És important que estiguem preparats i que acceptem les nostres limitacions. Hem d’aprendre a morir perquè només ho fem una vegada i ho hem de fer bé. El problema és que la gent no vol morir i hem d’integrar la mort, naturalitzar-la i eliminar-ne el tabú.

    Els professionals de la salut només poden allargar la mort. No salven vides. I si arribés el dia que es pogués, molta gent triaria morir com en el conte El Aleph de Jorge Luis Borges en el qual un home després de trobar la font de l’eterna joventut, després de veure desaparèixer totes les persones de la seva vida, anys més tard emprèn la recerca de la font que li proporcioni la mort.

    ¿Com es pot ajudar les persones al final de vida? Eric Cassell deia que s’havien d’encertar les paraules i els silencis: “Suposeu que entreu en un lloc on s’està morint algú. ¿Què heu de fer? No us angoixeu, el que heu de fer és estar i estar en silenci”. Per una altra part, hi ha experiències de la psicologia que estan ajudant pacients terminals a morir. Els memory books permeten als malalts deixar als seus éssers estimats la història de la seva vida. Aquest experiment va ser pioner a l’Àfrica als anys 80. Hi va haver països que van perdre una quarta part de la població per sida. Molts d’ells eren pares i com que sabien que no podrien educar els seus fills, se’ls va donar una llibreta perquè hi apuntessin el que volien que els seus fills sabessin quan fossin grans. Van deixar un testimoni als seus fills.

    Carme Alonso és una oncòloga excepcional que s’ha jubilat fa poc. L’any 82 ens va descobrir un article que s’anomenava Patiment i objectius de la medicina. Fa poc ens vam trobar i vam parlar de la seva vigència actual. S’hi diu que els que pateixen no són els cossos sinó les persones.
    ¿I què és una persona? La persona és un viatge. Una biografia. Un ésser canviant a cada moment. No hi ha dos viatges iguals. Cada persona i cada malalt és essencial.

    Arnauld Relman va ser editor del New England Journal of Medicine. Amb més de 90 anys un dia va caure a casa seva i va estar a punt de trencarse el coll. Al tornar a casa va decidir escriure una carta al New York Times en la qual explicava que els metges passen més temps mirant l’ordinador que al costat del malalt i que si no fos per les infermeres s’ho hauria passat fatal.

    SILENCI. Sempre recordaré una noia desconeguda que em va demanar ajuda per al seu treball d’investigació de batxillerat. Tenia 16 anys. El seu treball tractava del silenci. Em semblava una tesi doctoral immensa perquè se’n pot parlar de moltes maneres. Però el va fer i me’l va enviar. El treball era senzill però el tema és extraordinari i val la pena aprofundir-hi. Els silencis desitjats són tan importants com els no desitjats. És sorprenent la quantitat de persones que moren soles sense poder dir res. Això mai hauria de succeir. Tinc amics que hem descobert que han mort així, en soledat, i hauríem d’evitar-ho.

    Per acabar, voldria compartir la reflexió d’un dels grans intel·lectuals de la nostra època. John Berger, que va morir aquest any mateix, i va escriure el llibre Rondó para Beverly dedicat a la seva dona morta. Hi diu una cosa molt important: “Mirem enrere i tenim la sensació que estàs amb nosaltres. Que estàs present. És absurd perquè estàs més enllà del temps on no existeix ni l’abans ni el després ni davant ni darrere. I malgrat tot estàs amb nosaltres. 

    Ramon Bayés | Catedràtic en Psicologia. En el 1995 se li va concedir el Premio Pablo V. El 2015 va ser anomenat Acadèmic Numerari per l'Acadèmia de Psicologia d'Espanya.