Àrea Professional

"Humanitzar la mort dóna sentit a la meva feina"

02/11/2016

Enfermera humanista, Montse Edo ensenya a atendre les necessitats espirituals de les persones en el moment de morir.

Una vegada a l'any el calendari convida a recordar els morts i a ser conscients de la nostra naturalesa finita, però Montse Edo (Pla del Penedès, 1962) fa més de 30 anys que porta a terme aquest exercici diàriament. Va estudiar Infermeria i Humanitats i només de sortir de la facultat va començar a assistir malalts terminals de càncer. Ara bolca tota aquesta experiència a l'Escola Universitària d'Infermeria Gimbernat, on dóna pautes de comunicació terapèutica i gestió emocional perquè els futurs professionals de la salut puguin detectar i respondre a les necessitats emocionals i espirituals de les persones en els seus últims moments de vida. Més enllà de les parets de l'hospital, les seves reflexions sobre com morir millor també són útils en la vida quotidiana.

-Infermeria i Humanitats, ¡quina bona combinació!
-Crec que sóc infermera des que vaig néixer, sempre he sentit l'impuls de cuidar i ajudar l'altre. Però també m'agrada molt la filosofia. El procés reflexiu, de fer-te preguntes, és importantíssim en l'àmbit de la salut. No és «penso, per tant existeixo, sinó «penso i sento, per tant existeixo».

-Es va estrenar en una unitat oncològica.
-Tenia només 22 anys i l'experiència va ser brutal. Les grans lliçons de vida me les han donat persones grans i nens que s'estaven morint. Allà em vaig adonar que, una vegada confortades al màxim en l'àmbit físic, moltes persones seguien patint emocionalment i fins i tot espiritualment.

-¿Espiritualment?
-No parlo de religió, sinó del sentit del que ens passa. ¿Què fas quan un malalt et planteja que la seva vida no té sentit i que es vol morir? ¿Qui s'ocupa d'aquesta angoixa? A vegades l'emoció ens porta a contestar coses com: «¡Home, no digui aquestes coses!».

-Es diu amb la millor intenció, però no ­ajuda.
-Els professionals de la salut hem de ­creure més en les persones. La gent és molt més madura i si els donem un espai per expressar aquest patiment, en general, moren millor. No es tracta d'intervenir més, sinó d'acompanyar, d'acollir aquest patiment. L'important és ser allà, en actitud d'escolta activa, perquè les persones diguin què necessiten. Humanitzar la mort té un valor brutal i és el que dóna sentit a la nostra feina.

-¿Tothom està preparat per fer aquesta feina?
-És qüestió de fer gimnàstica emocional, de practicar l'assertivitat, la gestió emocional, l'empatia compassiva, la presència, el mindfulness... No es tracta d'arribar al nirvana, però si no reconeixes les teves pròpies emocions no podràs ajudar l'altre.

-¿S'ha acostumat a la mort?
-Per moltes vegades que ho hagis viscut, la mort d'una persona mai et pot resultar indiferent, si no seríem robots. Estàs compartint un moment d'intensitat emocional brutal, un moment sagrat en el sentit laic de la paraula.

-En canvi parlar de la mort fa iuiu.
-Ens falta pedagogia de la vulnerabilitat, acceptar que som mortals, que tenim parts febles i que això no és dolent, que això és ser humà. Es pot viure millor si norma­litzem que la mort forma part de la mateixa vida. Jo sóc molt vital, no tinc gens de ganes de morir-me, però tinc molt clar quina música vull escoltar quan em mori, a qui vull tenir a prop, a qui no vull ni veure, fins i tot la manteta amb la qual em vull tapar.

-¿Aconsella fer aquest exercici?
-Sí, perquè crec que es pot viure molt millor si tens més normalitzat que la mort forma part de la pròpia vida. ¿No es diu «la meva vida és meva»? Doncs la mort també. S'ha de reivindicar la pròpia mort i no em refereixo a l'eutanàsia, sinó a les coses més quotidianes i pràctiques.

Entrevista realitzada per Gemma Tramullas a Gente Corriente de El Periódico