Àrea Professional

“No sempre es cura; moltes vegades es cuida”

Manuel Olivares, cap de secció d’Atenció Sociosanitària del Servei de Salut de la Rioja.

Una bona cura no és suficient. La humanitat i l’empatia són imprescindibles en qualsevol atenció sanitària. És per això que en els últims temps les paraules salut i social s’han convertit en un binomi inseparable. Manuel Olivares és el coordinador sociosanitari del sistema públic de salut de la Rioja, ubicat a l’Hospital de San Pedro. És el responsable de coordinar els casos de pacients que deriven a convalescència-mitjana estada. També depenen d’ell les treballadores socials de salut. Infermer especialista en oncologia, és un dels pioners en la introducció de les cures pal·liatives a la Rioja l’any 2000. Conversem amb ell.

–¿Què va abans, l’aspecte social o el sanitari?
–Va tot unit i no es pot separar. En la nostra societat, on tenim gravat el vell refrany La salut no té preu, s’ha primat primer la salut. Això explica el nostre sistema. Però l’aspecte sanitari necessita el social i el social influeix en el sanitari. Hi ha d’haver una connexió o acció coordinada.

–¿Quin és el dia a dia d’un coordinador sociosanitari?
–Valorem els casos aguts que ens tramiten de l’hospital. Tractem de verificar que la gestió del procés de trasllat entre unitats sigui correcte. També verifiquem que als pacients hospitalitzats en centres de convalescència se’ls realitzen les proves complementàries en un temps i una forma adequats. I a més, ens encarreguem de donar l’alta al pacient del centre de convalescència, comprovant sempre que el pacient en la seva nova situació podrà disposar de les atencions necessàries.

–¿I el dia a dia dels pacients?
–Els pacients de convalescència de mitjana estada es beneficien de programes de rehabilitació després de ser¡ avaluats per l’equip mèdic, des dels pacients amb seqüeles d’ictus fins als que tenen patologies cròniques respiratòries; tant pacients grans com joves. Tots es beneficien de la rehabilitació.

–¿Com es treballa la relació pacientequip sanitari-família?
–Aquesta relació és fonamental, i ha de ser una verdadera relació terapèutica i de suport en què el personal s’ha d’entregar tant al pacient com a la família. És habitual que el pacient quedi amb seqüeles que afectin el seu dia a dia, i per això tots s’hauran d’adaptar a nous rols. Tractem d’implicar-los perquè interioritzin que tots formem part del mateix equip amb l’objectiu de la recuperació i la reintegració sociofamiliar. Els professionals hem de tenir prou paciència per portar la família al nostre terreny, i en això radica la clau de la relació terapèutica: fer-los partícips del procés de recuperació.

–¿Quins professionals es troben als centres sociosanitaris i quines són les seves necessitats?
–Hi ha metges, infermeres, auxiliars d’infermeria, fisioterapeutes, treballadores socials i psicòlegs. La seva relació es basa en el suport mutu, el treball en equip i la comunicació fluida. Les patologies cròniques fan que la recuperació sigui lenta i a vegades impossible, això pot desgastar en el vessant professional, per això insistim en la formació amb la intercomunicació i la satisfacció del treball en equip com a eixos principals. En medicina no sempre es cura, moltes es cuida, s’ajuda a recuperar la màxima funcionalitat possible i en última instància s’ajuda a morir bé.

–¿Com afronten la mort els professionals?
–En aquests centres amb pacients amb una edat molt avançada, els professionals aviat interioritzen que la mort forma part del procés de la vida. Potser desconeixen alguna tècnica d’unitats especialitzades com en cures pal·liatives, però comparteixen la filosofia d’ajudar a morir bé, els pacients i les seves famílies. Moltes vegades la mort es pot arribar a viure com el final del patiment, com un alliberament d’aquest patiment per al pacient i la família. El que queda al cos del pacient són les seqüeles de la malaltia, té poc a veure amb la persona que va ser en realitat. L’important és que els últims dies es disfrutin amb bones relacions, fins i tot de comiat, segons cada cas i circumstàncies.

–¿Quina formació té el personal d’aquests centres?
–Com a formació reglada els professionals cada vegada surten més preparats de les facultats i escoles d’infermeria, però cada professional ha de viure dintre seu un procés interior que l’aproxima a la seva pròpia mort. Ha d’elaborar els seus propis mecanismes de suport o vàlvules d’escapament, i arribar a sentir la satisfacció que ajudar a morir de la millor manera possible és tan gratificant i enriquidor a nivell personal i professional com curar. Són avantatges que dóna el fet de treballar amb aquests pacients i els seus familiars, que moltes vegades compensen i satisfan més que el mateix sou. La formació continuada complementària en situacions de dol hauria de ser obligada per a aquesta mena de professionals. I a més arribar a totes les categories professionals: metges, infermeres, auxiliars, zeladors i fins i tot personal de manteniment i neteja. Així fins a dotar-les de la sensibilitat que han de tenir les persones que ajuden a morir bé els seus semblants.

–¿La mort pot arribar a ser un fracàs?
–El personal sanitari que visqui la mort com un fracàs no ha completat la seva formació. Tots som conscients que la mort forma part de la vida. Una altra cosa és que com a membres de la societat la mort sigui un tabú en determinades circumstàncies. Però interiorment tots sabem que forma part de la vida, i hem d’arribar a valorar en la seva justa mesura el que suposa ajudar a morir bé. Un altre risc és veure la mort com un fet trivial més, sense cap càrrega emocional. Això també és ignorar-la i forma part de la mala praxi. El professional ha de ser capaç de sentir, sense arribar a patir, per poder seguir treballant i interactuant amb els pacients a prop del final de la vida i els seus familiars. Ha d’arribar a donar un tracte i unes atencions exquisides.

–Va ser pioner en el camp de les cures pal·liatives a la Rioja. ¿Quina valoració en fa?
–Les cures pal·liatives a la Rioja tenen un desplegament espectacular, amb cinc unitats a domicili que cobreixen tota la província, una unitat d’hospitalització per a casos amb símptomes descontrolats i suport telefònic durant el dia. A més, la infermeria al domicili ensenya als familiars la manera de cuidar el seu familiarpacient. Els instrueixen, anticipant-se fins i tot als esdeveniments, sobre la manera de procedir i actuar, quan sol·licitar ajuda professional. També tenen equips multidisciplinaris que inclouen professionals sanitaris i socials.

Aquesta entrevista es va publicar a Universo Mémora: La mort com part de la vida. Si vols llegir el monogràfic complet, fes click aquí. 
Esta entrevista se publicó en Universo Mémora: La muerte como parte de la vida. Si quieres leer el monográfico completo, haz click aquí

Fitxers adjunts: