Àrea Professional

L’ètica com a eina per controlar les emocions

Al llarg de la història, la filosofia ha estudiat la dialèctica entre els actes guiats per la raó i aquells dirigits pel cor. És a través de la formació quan el logos pot controlar la passió

Des de la filosofia platònica, passant per les pautes estoiques per aconseguir l’apatia i la indiferència del món, fins a la teorització de la intel·ligència emocional, difosa per Daniel Goleman, s’ha escrit abundantment sobre les capacitats reals que suposadament té l’ésser humà per gestionar amb intel·ligència el fons emocional, tant les passions com els desitjos. És evident que no hi ha consens en aquest tema com acostuma a passar amb els grans temes sobre la profunditat de la condició humana. Si observem el món a distància, constatem que les emocions commouen i mouen milers d’éssers humans, tant a fer grans sacrificis pels altres, com a desplegar conductes disruptives i corrosives.

Entre els pensadors moderns, s’ha de tenir en compte la dialèctica entre dues escoles filosòfiques que han configurat la filosofia contemporània: el racionalisme, màximament expressat per René Descartes, artífex d’El discurs del mètode; i l’emotivisme, que té com a màxim exponent David Hume, autor del Tractat de la naturalesa humana. Segons Descartes, l’ésser humà és capaç de sobreposar-se i dominar el seu fons emocional, aquell que denomina les passions de l’ànima. Per David Hume, en canvi, l’ésser humà és un ésser que es mou i es commou per les emocions i, especialment, per l’anomenat principi de simpatia.

LA QÜESTIÓ CLAU és discernir si l’ésser humà té capacitat per autodeterminar-se, per fer de la seva vida un projecte únic i singular, una obra d’art, en paraules de Søren Kierkegaard, i governar el rumb de la seva vida racionalment, amb independència del flux de les emocions i de les estimulacions externes; o bé està subjecte als canvis i a les alteracions emocionals, de manera que quan aquestes emocions són profundes i fan trontollar la intimitat més íntima de la criatura humana, la raó es veu impotent a dirigir el vaixell cap al port que s’havia fixat inicialment. Més aviat, aleshores, el que fa és sotmetre’s a la força de la passió i buscar els mecanismes i els canals oportuns per poder manifestar-la.

En determinades circumstàncies del transcurs de la vida humana, s’intensifica el camp de les emocions. En les anomenades situacions de frontera, en terminologia del filòsof i metge, Karl Jaspers, l’ésser humà toca fons i les vibracions emocionals experimenten el seu punt àlgid. Ens referim a situacions com l’enamorament, com el patiment, físic o moral, com el fracàs, la culpa, la mort d’un ésser estimat i, també, la proximitat de la pròpia mort. Són circumstàncies que trenquen la continuïtat del temps i obren una fissura, un abans i un després en la vida de la persona. L’ésser humà experimenta una gamma d’emocions, des de la indignació fins a la desesperació, passant per la resignació i l’acceptació. Són emocions que el commouen, el trastornen tant físicament com psíquicament, però que també alteren la seva vida social i espiritual. En aquesta conjuntura, no és pertinent emetre judicis de valor, ni establir patrons de conducta ideals. El que s’imposa és la necessitat d’escoltar, d’acompanyar i d’ajudar les persones a retrobar el seu ritme emocional, a reconstruir el petit cosmos de les seves vides i a recuperar, si és possible, el to vital. La situació fronterera representa l’adveniment del caos, la pèrdua de control, el sentiment que tot el que era sòlid es desfà en l’aire, i això desperta emocions molt profundes.

NO HI HA UNA ÚNICA REACCIÓ davant aquestes situacions. Hi ha persones que tenen un gran domini racional i canalitzen les emocions tòxiques de manera no destructiva. No obstant, hi ha persones que es veuen segrestades per les emocions i pateixen un intens procés d’alienació que fa necessària la intervenció de professionals. No hi ha fórmules establertes i és difícil saber com reaccionarem cadascun de nosaltres davant aquestes situacions, però, en qualsevol cas, no podem viure aliens a l’imperi de les emocions, ni t ampoc s e r-ne e s c l aus , s i -nó construir una ètica que ens permeti no fer mal als altres ni a nosaltres mateixos empesos per emocions cegues.

Aquí resideix la finalitat d’una ètica de les emocions. Immanuel Kant fonamentava la seva ètica en la raó pura pràctica, mentre que els emotivistes ho fan en el sentiment moral. Pascal ja va advertir que les raons de la raó no són les raons del cor i que, a vegades el cor ordena una acció, mentre que la raó ordena l’oposada. Enmig d’aquest camp de batalla entre els dictats de la raó (el que penso) i els dictats del cor (el que sento), he de prendre decisions i discernir el que he de fer. Existeix un criteri ètic que s’ha de tenir molt assumit a l’hora de dilucidar sobre com obrar en cada cas, quin valor s’ha de donar als anhels del cor i quin pes s’ha de donar a les directrius de la raó. Em refereixo al criteri hipocràtic de no fer mal als altres ni a un mateix, d’evitar el mal, tant físic com psíquic, com social i espiritual. Hi ha emocions que, si no són regulades per aquest criteri, poden explotar en comportaments destructius, lesius per a un mateix i per als altres. Em refereixo a emocions com l’enveja, la gelosia, la ràbia, la indignació o la desesperació. No obstant, n’hi ha altres que desperten el més noble i el més excels de la condició humana com la compassió, la pietat o el sentiment de pertinença a un tot, allò que Albert Einstein anomenava el sentiment còsmic.

DISCERNIR, en tot moment, les conseqüències que pot comportar la manifestació d’una emoció tant per a un mateix com per als altres, és determinant, però això pressuposa creure que l’ésser humà és capaç de prendre distància d’allò que sent: pensar, reflexionar i guiar les seves accions des de la llum de la raó. Aquest acte de fe en la condició humana és molt audaç, i alguns creiem que, a través d’una correcta educació integral de l’ésser humà, es pot anar completant fins i tot fer-se realitat.

Francesc Torralba, filòsof, teòleg, Catedràtic d’Ètica a la Universitat Ramon Llull i membre del Consell Assessor de Mémora.