Àrea Professional

La importància de poder morir en pau i en companyia

Morir no ha de ser necessàriament un fet desgraciat. Encara que els nostres condicionaments culturals siguin forts, és possible aprendre a rebre la mort amb serenitat i sense tantes pors. Morir en pau pot ser una experiència difícil de definir, però fàcil de detectar quan una persona acaba la seva vida en unes circumstàncies, com poden ser les següents: morir sense l’estrèpit frenètic d’una tecnologia posada en joc per atorgar al moribund algunes hores suplementàries de vida biològica; morir sense dolors atroços que monopolitzin tota l’energia i la consciència del moribund; morir en un entorn digne de l’ésser humà i propi del que podria ser viure la seva hora més bella; poder acomiadar-se de familiars i amics i que li permetin partir; no morir sol; morir mantenint amb les persones pròximes contactes humans senzills i enriquidors; morir com un acte conscient; morir amb els ulls oberts, donant la cara valentament i acceptant el que arriba; morir amb un esperit obert, acceptant que molts interrogants que la vida ha obert queden sense resposta; morir amb el cor obert, és a dir, amb la preocupació del benestar dels que queden en vida; morir pensant en la possibilitat que la seva experiència pot estar ajudant altres persones; morir amb la consciència tranquil·la; morir amb humana i serena nostàlgia dels que deixem (persones i coses).

BELL MORIR. Sembla indiscutible que si algun dret té un mortal és que li respectin el seu morir i que, per tant, ningú reglamenti la seva agonia, com passa als hospitals. Petrarca deia que un bell morir honra tota la vida. Amb això volia dir que una “bona mort” pot donar sentit a tota una biografia. Biografia que en gran mesura condicionarà d’alguna manera la manera de morir de cadascú. El que en aquest estadi necessita més el malalt és deixar de sentir: “Això anirà millor demà”; reconèixer les seves penes com a fundades; la seva mort imminent com una realitat; la seva tristesa com a natural, vàlida i no culpable; ajudar-lo a explorar els seus fantasmes i les seves angoixes, sobretot si el torben fins al punt d’impedir-li descansar; estar disponibles quan tingui necessitat d’algú i sapiguem deixar-lo sol quan ho desitgi; aportar-li tota la comoditat possible perquè el seu cos se li faci com menys pesat millor; ser almenys tan realistes com ell: confia que nosaltres no li imposarem tractaments interminables, que no tenen com a finalitat alleujar-lo i que prendrem decisions intel·ligents pel que fa al seu estat, amb la seva participació cada vegada que això sigui possible.

COMPANYIA FINAL. La mort és l’experiència universal menys compartida al món. No es pot arribar fins al final, perquè en ella sempre n’hi ha un que es queda i un altre que se’n va. Però sí que es pot arribar fins a la porta i dir adéu. És una exigència molt forta, però fins allà arriba el respecte per l’humà en l’home. El moribund necessita saber que no l’hem abandonat. Per això exigeix la nostra presència física. L’escalf humà vivifica el que es mor, mentre que la soledat accentua el dolor d’acomiadar-se de la vida. Hem d’assegurar-nos que, sempre que sigui possible, estiguin al voltant del llit les persones que estima la que està morint.
Des del punt de vista pràctic, es poden donar les següents orientacions: redefinició d’objectius, que estaran òbviament dirigits encara més si fos possible a proporcionar un confort òptim al pacient i a la família; augmentar el nombre i/o durada de les visites; intensificar les atencions del malalt; fins i tot poques hores abans de morir, és freqüent que alguns familiars encara manifestin la seva preocupació perquè el malalt no menja i sol·liciten l’administració de sèrums. Reforçarem la idea que la falta d’ingesta és una conseqüència i no la causa de la situació i que si li cuidem la boca adequadament, no tindrà sensació de set, per la qual cosa les mesures més agressives (sèrums, sondes nasogàstriques, etcètera) són més perjudicials que beneficioses; instruccions concretes (fàrmacs a administrar o aparició de complicacions). L’aparició d’aquests problemes pot provocar fàcilment una crisi de claudicació emocional de la família, que acabarà amb el malalt agònic en un servei d’urgències; en aquesta fase és molt probable que el malalt ja no sigui capaç d’empassarse els medicaments que prenia fins ara per controlar els símptomes. En aquesta situació és molt freqüent haver d’administrar la medicació per via subcutània; encara que el malalt estigui obnubilat o en coma, pot tenir percepcions, i per això serem molt cauts amb el que parlem davant seu. Si cal, sortirem de l’habitació per parlar, però procurarem no xiuxiuejar al seu costat i recordar la importància de la comunicació no verbal (carícies, donar-li la mà etcètera); interessar-se per les necessitats espirituals i religioses del malalt i la seva família, posant-los en contacte amb un sacerdot si ho demanen; donar consells pràctics per al moment que arribi la mort (papers, funerària, trasllats, etcètera) i no deixar-ho precisament per al dolorós moment en què aquesta es produeixi.

GRATIFICACIÓ. Acompanyar i cuidar malalts terminals és una tasca dura, perquè ens col·loca davant per davant amb la nostra pròpia mort. El treball quotidià entre el dolor, el patiment, la decrepitud i la mort pot arribar a ser emocionalment esgotador. I, no obstant, pot arribar a ser extraordinàriament gratificant. Els malalts ens donen l’oportunitat, si estem atents, d’aprendre moltes i molt importants coses al seu costat. No hi deu haver res més trist que morir sol, o com va dir Luis Cernuda, la por d’“anar-nos-en sols a l’ombra del temps”. En algunes ocasions i gràcies precisament als voluntaris, s’aconseguirà que el malalt pugui estar a casa seva o que no mori sol. Aquesta és una de les ocasions en què els voluntaris donaran una mesura exacta de la seva importància.