Àrea Professional

La importància d’acompanyar al tram final de la vida

L'arribada de la mort sol tenir lloc en institucions, en presència de professionals, familiars i amics. La gravetat de la situació comporta tota mena de dilemes socials, emocionals, espirituals, mèdics i familiars que cal encarrilar. Per aquest motiu, el paper de l’acompanyament s’erigeix en la millor ajuda per arribar al final de la vida amb dignitat.

És interessant analitzar el trànsit des de la dialèctica entre problema i realitat. Per exemple, a l’edat mitjana es parlava sense estigmes de l’art de morir i del que morir significava en qüestions tan importants com recursos, conflictes, tractaments, dignitat o valors. Va ser a Occident, segles més tard, quan es deixa de parlar de la mort i de tot el que l’envolta a causa del devastador efecte que va tenir la segona guerra mundial; un silenci que encara avui perdura. La mort es manté com un tabú social que arriba fins a la medicina científica: la dama de la dalla és el principal enemic contra el qual s’ha de lluitar.

CONFLICTE. Veure el final com un problema porta el pacient a voler morir d’una determinada manera: desconnectat de la vida quotidiana, i amb dificultat a l’hora prendre importants decisions. Per això és necessari detectar les dificultats que es produeixen en el final de la vida a l’hora d’acompanyar el procés, com la falta d’implicació, la no mediació en conflictes familiars, la inexistència de recursos en l’atenció i la cura, l’esgotament del cuidador, la necessitat d’un suport comunitari, la falta d’informació i la inexistència d’un pla d’atencions.

No es pot oblidar l’elevat nivell de situacions de dependència d’alguns casos i la dificultat que comporten; és llavors quan es fa més important posar l’accent en la necessitat de suport de la família i els cuidadors, la recerca de recursos de suport temporal, així com tenir en compte la possible pèrdua de capacitat per prendre decisions.

SOLUCIONS. Per intentar evitar aquestes disfuncionalitats, el treball social té el paper d’atendre les necessitats sociofamiliars desencadenades o agreujades per la situació de malaltia greu o terminal. Per aquest motiu és important recolzar la reorganització de la unitat familiar, optimitzar les potencialitats dels membres de la família, mediar en conflictes familiars i davant dificultats derivades de la presa de decisions, intervenir davant problemes de comunicació família-malalt, assessorar en l’ús de la informació amb menors o persones que presenten especial dificultat i intervenir precoçment davant situacions de possible risc de claudicació de les persones cuidadores.

També és important tenir en compte el paper de les fundacions tutelars quan no hi ha suport familiar; en aquest cas, el treball s’ha de centrar en l’establiment de protocols específics que tindrien en compte un procediment d’urgència social o sanitària on quedi determinat qui acompanya i qui representa. A més, és necessari utilitzar serveis tan integrals com sigui possible i impulsar programes de voluntariat centrats en models de relacions personalitzades.

Per establir un pla d’atencions que atengui les necessitats socials és important fugir del model paternalista: una bona manera seria mantenint una bona comunicació amb la persona, que es respecti la confidencialitat, que no s’estigmatitzi i que es garanteixi la seva dignitat. S’han de tenir en compte les múltiples necessitats físiques, de confort, neuropsiquiàtriques, de comunicació, així com les seves preferències, valors, creences, voluntats anticipades, els criteris d’actuació específics de cada cas i la periodicitat de revisió dels aspectes recollits en el pla.

En l’última dècada ha agafat un gran protagonisme la metodologia d’intervenció social i sanitària que posa a la persona en el centre de la intervenció. Això suposa convertir una atenció tradicional basada a encarrilar tot l’esforç a vèncer la malaltia i curar la persona, en un altre tipus d’atenció que incorpora qüestions com l’atenció a la necessitat de confort físic, el suport emocional, un accés a la informació senzill i comprensible, fomentar l’autonomia de la persona en la presa de decisions i respectar els seus valors, cultura i preferències. En resum, es podria dir que la persona pugui arribar al final de la seva vida de la seva manera, sense coaccions. En aquest escenari adquireix més importància el paper que juguen en tot aquest procés els professionals en un acompanyament social, ètic, respectuós, per procurar així el suport necessari, amb la participació de la persona com a eix de la intervenció en un entorn acollidor.

CONCLUSIÓ. Portar a terme una intervenció completa tenint en compte tots els àmbits de la intervenció social és clau per superar les dificultats i els problemes que es donen en àmbits com el sociocultural o l’espiritual. Permet centrar la importància de la participació de la persona, la comunicació i el suport respecte a ella, tenir en compte el seu context familiar i social i treballar en coordinació amb altres professionals de diferents àrees que tinguin relació amb el subjecte en aquest moment.

L’acompanyament social dels professionals com a base metodològica consisteix fonamentalment en un saber estar al costat de la persona com a punt de partida i com a eix de la intervenció en les tres parts del procés: abans-durant-després. Tot plegat sense perdre de vista la persona, la família, el grup de gent pròxima i el context comunitari en general.

Una visió social que posa en relleu el valor del professional de referència del cas, qui té el deure d’acompanyar en el procés i continuar la seva tasca amb la família o amics després de la mort, com per exemple en la coordinació amb el tanatori, la mediació en possibles conflictes que puguin sorgir, i el suport en el comiat i la superació del dol.

Fitxers adjunts: