Àrea Professional

El professional de la salut ha de cuidar-se per poder cuidar

Cuidar té costos en les persones que atenen processos finals de vida. Això es pot constatar en els testimonis, que molts professionals de la salut han donat sobre la seva relació amb els pacients, en publicacions sanitàries o llibres corporatius. Per exemple, Sonia Fuentes, psicooncòloga, diu que “la malaltia del càncer permet que no només qui la pateix i la família es puguin acomiadar, també ho podem fer els professionals. Jo sempre m’acomiado des de l’agraïment a les persones que m’han permès estar amb elles en aquell moment de màxima intimitat. Sempre els estaré agraïda”. Tot aquell que atén un final de vida pot subscriure aquestes paraules. També, al respecte, s’ha pronunciat l’hematòloga Christelle Ferrà: “He arribat a entendre el que se sent en la guerra. No estem immunitzats davant el patiment. ¿Saps què és el que ens aguanta? Doncs el vincle que s’estableix entre els professionals. Són una mica allò que els antics deien companys d’armes”.

Aquestes reflexions són importants per manifestar un tema tabú. Vivim en una societat en què el ritme és vertiginós, en la qual tot caduca: des dels equips tecnològics, passant per les relacions i fins a les emocions. Sembla que la nostra única via és oblidar i girar full. Per aquest motiu, existeixen pocs espais de reflexió en el món sanitari per parlar del que ens passa quan mor un pacient que hem cuidat durant un temps.

Per a Jorge Tizón s’estableix una relació: “Tota relació entre un assistent i un consultant implicarà una relació interpersonal que al seu torn es configura com una relació assistencial”. Les característiques de la relació assistencial són molt concretes. És asimètrica perquè és el vincle entre una persona que està sana i una altra que no, la qual té les seves expectatives sobre el seu procés de salut. És, també, una relació professional, perquè la persona atesa espera que s’actuï amb professionalitat i es canalitzi el problema. I és, al mateix temps, una relació d’ajuda centrada en les persones.

Relació assistencial. Per establir la relació assistencial s’han de tenir clares les respostes a les següents preguntes: “¿A qui vull acompanyar?” I: “¿En qualitat de què vull acompanyar?” A aquest respecte, s’ha de destacar que és indissociable el jo personal del professional. Des del punt de vista personal, treballar amb processos finals de vida ens hauria de fer plantejar-nos la vivència anticipada de la pròpia mort. Personalment, abans de treballar en el sector funerari havia pensat poc en la meva pròpia mort o en la impotència que ens generen les pèrdues. Tampoc en les pèrdues del passat: el que vaig tenir i deixo de tenir. Ni en les pèrdues del present: el que tinc i deixaré de tenir. Molt menys en les pèrdues del futur: el que desitjo i al que he hagut de renunciar. Respecte al rol professional, és important tenir en compte tres àmbits: la dimensió intel·lectual (els nostres coneixements); la dimensió activa (les habilitats que tenim), i la dimensió afectiva (els nostres valors, emocions i actituds).

Dol. El dol és aquella experiència de dolor, llàstima, aflicció o ressentiment que es manifesta de diferents maneres en ocasió de la pèrdua d’alguna cosa o algú amb valor significatiu. En paraules de Montoya Carrasquilla: “En la pèrdua d’un ésser estimat fa mal el passat, el present i especialment el futur. Tota la vida, en el seu conjunt, fa mal”. En cap altra situació com en el dol, el dolor produït és total: és un dolor biològic (fa mal el cos), psicològic (fa mal la personalitat), social (fa mal la societat i la seva forma de ser), familiar (ens fa mal el dolor dels altres), i espiritual (fa mal l’ànima).

Quan parlem d’aquest procés es fa necessari assenyalar que és únic i que no es produeix sempre de la mateixa manera. Ens afecta en sis esferes corporals: conductual, emocional, mental, espiritual i sensorial. I ho fa de diferent intensitat perquè la mort d’un pacient, amic o familiar ens afecta de forma diferent segons el nostre cicle vital. Per això és pertinent parlar de dols i de processos diferenciats, de la mateixa manera que és pertinent diferenciar el dol dels familiars, del dol dels pacients, siguin adults o nens, o del dol dels professionals. La mort d’un adolescent serà més traumàtica que la d’una persona de 95 anys perquè és contra natura. Però una mort de 95 anys pot tenir un gran impacte en una família si en lloc de ser natural, és a causa d’un suïcidi. Encara que no formi part dels nostres pensaments habituals, tenim la certesa que arribarà la nostra mort. Els professionals que atenen persones tenen més nivells d’ansietat cap a la mort de les persones. A Espanya, el 80% de morts es produeixen en institucions sanitàries, sociosanitàries o residències.

Estratègies. Existeixen tres estratègies per als professionals de la salut per afrontar el dol. Existeixen les individuals, que indiquen que és necessari buidar-se, ventilar-se emocionalment, amb totes aquelles activitats que resulten positives per a un mateix. També hi ha estratègies d’equip, en les quals s’estableixen espais informals o formals on establir relacions de confiança. I, per últim, hi ha estratègies institucionals: generar espais i formació per a professionals. Com més cuidats estiguin, millor cuidaran.