Àrea Professional

Autonomia i presa de decisions al final de la vida

La presa de decisions acompanya l’ésser humà des dels primers anys de vida fins al final i la portem a terme des de les accions més quotidianes fins a les propostes més elaborades i meditades quan ens enfrontem a les diferents opcions que ens ofereix el dia a dia de les nostres vides. L’autonomia és un dels quatre principis bioètics i ens parla de la presa de decisions. Es tracta de la capacitat que té cada individu de posarse normes a si mateix, de marcar les regles amb què vol erigir el seu destí, és la capacitat de prendre les seves pròpies decisions sense cap coacció. Diferents corrents filosòfics han tractat aquest concepte, encara que segurament no podrem trobar diferències substancials entre elles, ens parlen de no generar interferències en les decisions dels altres, del respecte per la persona.

INDEPENDÈNCIA. No obstant, l’autonomia en l’àmbit de la salut i l’atenció, en ocasions, s’utilitza com a sinònim d’independència. Quan una persona necessita l’ajuda d’una o més persones o ajudes importants per al desenvolupament de les activitats de la vida diària és considerada dependent. Aquesta dependència no limita la seva capacitat de controlar, afrontar i prendre les decisions personals sobre com vol viure, com es cobriran les activitats bàsiques de la vida diària i quins són els seus desitjos davant el procés del final de vida. En aquest punt, hem de lluitar contra posicions paternalistes on, en ocasions, la família, els cuidadors no professionals i fins i tot els professionals socials i sanitaris no tenim present aquest principi al no afavorir la comunicació de les seves preferències, al limitar la informació que li oferim o l’assumpció de la presa de decisions del pacient. Tant els pares com els educadors procuren que els nens es vagin fent cada vegada més independents, realitzant activitats diàries adequades a la seva edat que els permetin desenvolupar diferents habilitats, i autònoms al permetre’ls anar prenent decisions que els donin l’oportunitat d’encertar, equivocar-se en la seva elecció. A l’altre extrem del cicle vital es troba la persona gran, que generalment a causa de l’edat, la malaltia o a una combinació de totes dues pot presentar una dificultat en l’audició, una capacitat més lenta per assimilar la informació i fins i tot un temps de resposta més prolongat. Tot això no impossibilita que la persona gran segueixi sent autònoma, prengui les seves decisions en salut, malaltia o final de vida i sigui la directora del seu projecte vital. Per contra, considerar que no és autònom per a la presa de decisions al voltant de la seva vida i la seva salut atempta contra els drets més fonamentals de la persona. Encara que legalment s’estableix una edat, sempre tenint en compte la maduresa de la persona, per ser considerada autònoma en la presa de decisions, la persona gran no perd l’autonomia pel simple fet de complir anys.

RESPECTE. En l’atenció a les persones grans, tant en l’àmbit sanitari com en el social, hem de tenir presents els desitjos i les preferències de la persona, atenent sempre a les seves indicacions i en el cas de ser persones que no poden decidir per si mateixes, bé per concórrer greus malalties psiquiàtriques o neurològiques o haver sigut declarats incapaços pel jutge, és necessari tenir presents les voluntats anticipades, també la figura del representant legal si n’hi hagués i, quan no se’n tingui, la família o la persona de referència i, en la seva absència, en qualsevol de les situacions descrites el personal sanitari vetllarà per atendre i cuidar de manera que es generi l’interès més gran possible per a la persona i que no es vulnerin els principis ètics. En l’entorn de tenir cura, i en especial per a les persones que presenten una limitació en la seva autonomia personal, és important conèixer la història de vida de la persona. Tant en l’atenció que es dispensa al domicili com a les institucions, la història de vida ens permet acostar-nos als gustos, preferències, desitjos i voluntats de la persona que atenem, cosa que ens ajudarà a ajustar les intervencions al que hauria elegit si estigués en plenitud de facultats. A més de la història de vida, l’observació ens proporciona informació de les seves reaccions i emocions, tant verbal com no verbal, i ens permetran identificar l’acceptació o el rebuig a diferents situacions.

PERSONALITZACIÓ. L’atenció personalitzada ha de guiar a l’hora de tenir cura de la persona gran, principi des d’on es potenciaran les seves capacitats, perquè pugui fer la vida que vol d’acord amb els seus valors i els seus desitjos. A més, ens ajudarà que al tram final de la vida pugui realitzarse tal com a la persona li hauria agradat que fos. És important allunyar-se del tabú de la mort, de la concepció sobre el que és inapropiat o irrellevant que per a la persona gran és preparar el seu comiat, tot el que envolta l’òbit i fins i tot com vol que la recordin. Molts grans se senten reconfortats pensant, analitzant, programant i executant tot el que pertoca al seu comiat i, per què no, al seu posterior record, per alliberar els seus familiars més pròxims d’aquesta tasca. Els professionals hem d’estar atents a aquestes inquietuds i facilitar que la persona gran pugui desenvolupar les seves expectatives davant la mort.

CONCLUSIÓ. Per últim, recordar que l’adaptació dels entorns i la sensibilitat dels professionals i cuidadors es converteixen en facilitadors de l’autonomia, en potenciadors de les capacitats i en generadors de benestar i confort per a la persona gran, per ser d’aquesta manera agents clau en el comiat d’una persona.